27/10/08

El conte de la criada (1985)


L’escriptora canadenca Margaret Atwood(1939) va escriure aquest llibre de ciència-ficció que és una crítica ferotge al món masculí i a les seues arbitrarietats masclistes. La condició femenina en el món occidental és un dels seus temes recurrents així com els temes de la injustícia social o dels avenços genètics descontrolats que poden portar a l’autodestrucció humana (Oryx y Crake, 2003).
El conte de la criada ens parla d’un temps futur imaginari ,no massa lluny del nostre ,en què els nens, el futur de l’espècie, són un bé escàs així com les dones que poden tenir fills. Tota la societat girarà al seu voltant però encara que aquestes dones tinguin el poder de la reproducció seran sotmeses totalment a l’ordre masculí i seran unes esclaves en un món dominat pels homes.
Al llegir la novel.la tenim la sensació de què tota la història és una gran exageració però cal pensar que el món injust i egoïsta que reflecteix l’autora no està tan lluny de nosaltres com cabria imaginar.
És un llibre, com tots els seus, que ens fa reflexionar. Reflexionar sobre els homes, les dones i sobre els valors de la societat actual...Recordo que quan vaig acabar la novel.la , vaig pensar precisament això...que eren situacions extremes i irreals que no es podien donar en el nostre món...però en ple segle XXI, no podem cridar que totes les dones del món estiguin vivint en situacions de llibertat.
La Margaret Atwood incideix en temes que fan mal, i que ens obliguen a fer preguntes...i que queden sense resposta.

21/10/08

El fin del comienzo (2007)


“Este es el diario de la científica de gran prestigio Mártula Fortex...” amb aquestes paraules comença una història d’aventures en un món de ficció que té com a protagonistes a la jove Sio i a Kitopaw. La Sio i el Kitopaw han de buscar un nou món perquè aquell en què viuen, Verna, s’acaba...Finalment com diu l’autora...de la destrucció en sortirà la creació. Sio i altres habitants de Verna es dediquen a crear un món nou, la Terra...Anem llegint com se les empesquen per posar-hi l’aigua, com és que hi ha neu als pols, com fan un pont per arribar-hi...Com una vegada creat el nou món, el pont es trenca i ens quedem sols...
Una història trepidant, de ciència ficció i divertida també, doncs, l’escriptora ho escriu com si fos un diari la qual cosa li permet allunyar-se del text i fer els seus comentaris ocurrents.
L’autora és Marta Fuertes Cugota (1992-2007) que ens va deixar molt aviat i que volia ser escriptora i ho era. Va escriure aquesta novel.la –una narració de 162 pàgines- i també un conjunt de poemes i contes.
Sorprèn la qualitat de la novel.la si pensem en l’edat de l’autora però sobretot la gran imaginació, la fantasia, l’originalitat i un estil propi...que ens parlen per sí sols de la maduresa de la Marta.
Acompanyen aquesta edició una sèrie d’il.lustracions que va fer ella mateixa i que venen a confirmar el seu talent.
Llegint la novel.la i veient els seus dibuixos se’ns contagia l’alegria, l’energia, la seua llum...que era molta i que no va dubtar en repartir-la en aquesta entranyable història, que va ser publicada mesos després de la seua mort.

19/10/08

El pez dorado (1997)


El diari El País va publicar el dijous passat el primer capítol d’aquesta novel.la. Només la primera frase ja et provocava un sobtat interès “Cuando tenía seis o siete años me raptaron”. El darrer Premi Nobel de Literatura, J.M.Gustave Le Clézio, n’era l’autor.
Un autor poc conegut al nostre país i que no té cap traducció catalana de les seues novel.les. Sempre he tingut curiositat pels Premis Nobel, des de que era joveneta els dijous del mes d’octubre estava pendent de l’escriptor a qui li donaven. Des de l’any 72 que em vaig llegir Opinions d’un pallasso de l’Heinrich Böll fins ara...
Així que me’n vaig anar a la llibreria i em vaig comprar El pez dorado. L’inici de la història i la primera part promet. Amb una manera d’escriure molt fàcil i mancada d’elements superflus Le Clézio t’enganxa amb la història de Laila, una nena raptada al Marroc que ha de sobreviure com pot en un món agressiu i explotador...Encara essent una adolescent s’escaparà a Europa, fent cap a París. L’autor aprofita llavors per denunciar les condicions de vida de molts emigrants que malviuen com poden als barris marginals de la capital.
No és un tema nou però podria donar més de sí...Crec que cada vegada que esperes que la Laila resolgui els enigmes que la rodegen, l’autor la treu de l’escenari i l’envia a un altre lloc sense que es pugui realment aprofundir en cap situació concreta de la protagonista.
Finalment retrobarà els seus orígens i a l’acabar la novel.la no pots evitar un gust d’irrealitat que fa que no acabis d’identificar-te ni amb la història ni amb els seus personatges.

6/10/08

Bogeries de Brooklin (2005)


Aprofitant que el Paul Auster està a Barcelona, val la pena parlar d’aquesta novel.la de l’autor americà. Bogeries de Brooklin té com a protagonista un home gran, jubilat, abandonat per la seua dona, malalt de càncer que torna al barri , Brooklin, que el va veure nèixer i crèixer per morir en pau i tranquil.litat. A partir d’aquí ens podem imaginar que la narració és una mena d’acomiadament d’aquesta vida i d’aquest món.
Doncs, no. Paul Auster li dóna el tomb a la situació d’aquest home de 60 anys, el Nathan, fins al punt que tornarà a tenir unes ganes de viure com si tingués 20 anys. A Brooklin, a partir d’una sèrie de retrobaments i aventures, en lloc de la mort, hi troba la vida i amb ella, la il.lusió per implicar-se en el món i amb les persones que l’envolten.
El primer llibre que vaig llegir del Paul Auster va ser Al país de les últimes coses (1989), més que una novel.la gairebé un conte, una història apocalíptica que no et deixa un moment de respir, que em va commoure profundament i que et transmet un desassossec que encara ara si penso en aquella història encara el sento. No cal dir que em vaig fer una incondicional d’aquest escriptor. Altres novel.les recomanables són La Trilogia de Nova York (1987) i El Palau de la Lluna (1989).
Ara, com ja sabeu, acaba de publicar Un home a les fosques...És un llibre per llegir!

4/10/08

Les veus del Pamano (2004)


Estava sentada en un banc a la Rambla d’Aragó prenent el sol i he vist passar un home amb un llibre i l’he seguit. No sé si per curiositat per saber quin llibre portava a la mà o per veure on anava . Sorprenentment ha entrat a una llibreria i he vist que el volia canviar.
Li he regalat a la meua dona i m’ha dit que ja l’ha llegit, li ha comentat a la noia de la caixa...Era Les veus del Pamano.
Precisament un dia d’aquests es comença a rodar al Pirineu una pel.lícula basada en aquesta novel.la del professor i escriptor Jaume Cabré.I com pot ésser que no sàpigui que l’ha llegida? La meua dona és mestra i li agrada molt llegir i unes companyes seues em van dir que estava molt bé però jo no m’hi fixo...
Ja, ja, no cal que ho digui... És un llibre de 700 pàgines que no deixen indiferent a ningú...A la mateixa tapa crida l’atenció aquesta foto magnífica dels nens i nenes de l’escola del poble.
A Torena, un petit poblet del Pallars Sobirà, es desenvolupa una història entre 1943 i l’any 2002 que ens parla de la repressió, de la injustícia, de l’odi i de la por...Un llarg període entre el nostre present i els temps durs de la posguerra.
Agafa’n un altre, li ha dit la llibretera...i mentres anava voltant per la llibreria, jo també anava mirant llibres pensant en quin es podria fixar ell... De sobte ha agafat Vida i destí de Vasili Grossman i com que estava molt prop d’ell m’ha preguntat l’has llegit? I li he hagut de dir que no però que me n’havien parlat bé...Se n'ha anat content cap a la caixa i, no li agradarà llegir, però al menys li agrada regalar llibres... i a qui no...
Té un encant especial voltar per la llibreria, pensant en la persona a la que va destinada el llibre, mirant les tapes, llegint les contraportades...I quan et decideixes per algun et sents contenta d’haver-ho encertat...

Per cert, m’he comprat també aquest del Grossman...Ja us en parlaré.

1/10/08

El roig i el negre (1830)


El roig és la passió i el negre és la mort. Aquests dos elements estan presents en aquesta novel.la que és un retrat meticulós de la societat burgesa de la Restauració a França al segle XIX.
Llegit així algú pot pensar que es tracta d’un text avorrit però estem davant d’una de les millors novel.les del realisme i les seues 800 pàgines es llegeixen en poc temps. Les aventures de Julien Sorel, la seua ambició per escalar posicions dins la societat, les seues històries d’amor, calculades i interessades, la seua supèrbia...fan que ens enganxi de seguida. Potser el Julien Sorel no ens caurà bé com a protagonista ...però Stendhal ens fa sentir curiositat per veure com acaba tot plegat.
Julien Sorel té un objectiu clar en la seua vida i , per aquest motiu, renunciarà a ser ell mateix. Per quedar bé, per impressionar els altres tindrà uns determinats comportaments que, de forma equivocada, l’atansaran a una mena de felicitat desitjada...Escalar llocs dins la xarxa social, per damunt dels altres i per damunt d’un mateix...no és un tema antic ni passat i això fa que aquesta novel.la encara que faci més de 100 anys que es va escriure continuï essent molt actual.
D'una gran profunditat psicològica va més enllà de la caracterització d'un individu per mostrar-nos com és la condició humana.

Us agradarà!